HISTÒRIA

El Col·legi Badalonès va complir l’any 2020 el 125è aniversari de la seva fundació. La data pren com a referència la publicació, el 4 de maig de 1895, d’un anunci a l’Eco Badalonès on es donava compte de la fundació del centre per part de Manel Pinyol, un mestre d’origen tarragoní que fins aleshores havia donat classe a una altra escola de  la ciutat.

La primera seu del col·legi es va situar al número 36 del carrer de Sant Francesc d’Assís. Tot i que els plans inicials éren força ambiciosos, la realitat va convertir el Badalonès d’aquells primers anys en una escola amb molt pocs alumnes i moltes dificultats per sobreviure econòmicament. El novembre de 1902, set anys després de la seva fundació, l’escola es trasllada a un pis del número 95 del carrer de Sant Pere. I tres anys més tard, es legalitza a través d’una autorització del Rectorat de la Universitat de Barcelona, en aquella època la institució competent per dur a terme aquest tràmit.

La mort, l’any 1912, de Manel Pinyol provoca constants canvis en la titularitat del centre, que en aquells temps tenia uns 75 alumnes, tots nois, i afrontava un nou trasllat, de nou al carrer Sant Francesc d’Assís, tot i que ara al número 31. El 1917 la vídua de Pinyol, Beatriu Massó, la traspassa a Josep Culubret i Camps que, aquell mateix any, la ven a Marcel·lí Bringué i Pons, el qual tampoc té massa sort amb el centre, per la qual cosa, el 1 d’agost de 1918 el posa en mans del seu amic Felici Coscollano i Gascón, natural de Benicarló, que en aquell moment tenia 22 anys i la forta convicció que una ciutat en ple creixement com Badalona era l’escenari ideal per a una escola com la que ell tenia al cap des de feia temps.

“CAN COSCOLLANO”

Coscollano, de caràcter decidit i emprenedor, no triga a materialitzar els seus plans. En molt poc temps, el col·legi es queda petit i comença un breu però intens periple -primer al carrer del Carme i després a dos locals del carrer d’en Prim- abans d’arribar a l’edifici del carrer de Sant Isidre, a tocar de l’estació, que encara avui és la imatge de l’escola per als badalonins de més edat. A l’immoble, que abans d’acollir el Badalonès va ser la seu de diverses iniciatives -no totes amb bona reputació-, s’hi van fer classes fins a la posada en marxa del modern edifici d’Anton Romeu, a finals del segle XX.

Amb l’ajuda de la seva esposa, Felipa Montià, i del seu sogre, Bautista Montià, Felici Coscollano continua expandint el seu projecte amb propostes que no oferia cap altre centre de la ciutat. Als anys 20, diversos anuncis en premsa testimonien l’aposta del Col·legi Badalonès per estudis com el batxillerat, l’anglès i l’alemany, el dibuix linial i artístici la reforma de lletra i ortografia, entre altres. La planta baixa i el primer pis de l’edifici estaven ocupats per les activitats docents, mentre que el segon pis era la residència de la família, que l’any 1922 creix amb el naixement de la Rosa, filla del matrimoni Coscollano-Montià, que acabarà tenint un paper decisiu en el creixement del col·legi, que en aquell moment comença a ser conegut com “Can Coscollano”.

La guerra civil no suposa la paralització de les activitats docents, però com que l’escola es troba en zona de bombardejos, Coscollano i la seva muller decideixen de traslladar-la a uns locals de Bufalà i Canyet que els van deixar. Allà les classes es poden impartir sense cap risc per a nens i nenes, i amb gran satisfacció de part dels pares. La postguerra fou una època difícil per a tothom. Al reduït equip de professors s’hi incorpora un mestre barceloní anomenat Manel Dunjó i Payá. Es tracta d’un home molt competent i entusiasta, que acabarà casant-se amb Rosa Coscollano l’any 1943. El matrimoni jugarà un paper absolutament determinant  en la història del centre educatiu.

L’EXPANSIÓ DEL COL·LEGI

El 1944, el centre adopta el nom d’Acadèmia i Col·legi Badalonès, que mantindrà fins a la dècada dels 70, quan torna al nom original. A mesura que passen els anys, Felici Coscollano va delegant responsabilitats en la figura del seu gendre, en el que s’acabaria convertint en el primer relleu generacional en una família que sempre s’ha mantingut al capdavant de la institució. 

Sota la direcció de Manuel Dunjó i Rosa Coscollano, el Badalonès no només manté, sinò que augmenta progressivament el nombe d’alumnes. A principis dels anys 60, es planteja la possibilitat d’ampliar les instal·lacions amb la compra d’una torreta situada al carrer dels Arbres (en aquella època, del General Mola), que és mínimament adaptada per acollir el parvulari i la secció femenina del col·legi. L’edifici s’inaugura el dissabte 7 d’octubre de 1961 amb l’assistència de la família Coscollano, el professorat i les autoritats de l’època. Aquesta ampliació, que es completaria amb la compra, dos anys més tard, de l’edifici situat immediatament al darrera, fent cantonada amb el carrer d’Enric Borràs, marca l’inici de l’era moderna del centre, marcada per un creixement continuat i per una vocació de millora constant que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

El 1975 el senyor Dunjó decideix comprar una casa al carrer Guifré 214, que aquell mateix any comença a funcionar com a parvulari sota la direcció de la seva esposa, Rosa Coscollano.

Felici Coscollano mor el 25 de maig de 1986, als 89 anys. Ho fa poc després d’haver pogut visitar les obres d’actualització de l’edifici del carrer de Sant Isidre, conegut ja aleshores per mestres i alumnes com el col·legi de l’estació, i havent-se guanyat el reconeixement de les generacions de badalonins que s’havien format a la seva escola.

En l’àmbit social, d’aquells temps convé subratllar la constitució, l’any 1974, de l’Associació de Pares d’Alumnes (APA), un òrgan que va ser clau per a l’enfortiment de la comunitat, i per a la creació de nous àmbits de col·laboració, especialment en alguns aspectes que calia o es volia potenciar, com ara les colònies d’estiu o les activitats esportives i extraescolars. La sortida de la revista de l’escola, l’ITER, també s’ha d’atribuir a l’APA en una primera etapa. La segona, que arrenca l’any 1981, la va impulsar Manel Dunjó i Coscollano.

Igualment, cal fer una menció especial a l’activitat esportiva, que viu un nou impuls amb la posada en funcionament de l’edifici del carrer dels Arbres. L’any 1966 s’inaugura a la planta superior de l’edifici un gimnàs que permet als responsables del centre fer un salt qualitatiu important pel que fa a la formació esportiva dels alumnes. Paral·lelament, cada cop més nois i noies del col·legi s’inicien en la pràctica d’altres esports, principalment del bàsquet, en altres instal·lacions de la ciutat. I ho fan amb un èxit notable, si es tenen en compte el nombre de títols que s’acumulen a les vitrines de l’escola, entre els que destaca el Campionat Mundial Escolar de Bàsquet, conquerit l’any 1974 al pavelló d’Ausiàs Marc, i els dos títols consecutius (2009 i 2010) aconseguits per l’equip de l’escola en les Series Colegiales organitzades per l’ACB. L’augment progressiu de l’activitat esportiva va aconsellar la construcció d’un poliesportiu propi a l’antiga fàbrica de Can Bacàs, al carrer del Progrés 10-12, el qual es va inaugurar l’any 1982.

Tornant a l’àmbit estrictament acadèmic, Manel Dunjó Payá deixa la direcció del col·legi en mans del seu fill, Manel Dunjó Coscollano, que l’exercirà amb l’ajuda de les seves germanes Rosa Maria i Anna Maria. Es culmina el segon relleu generacional al capdavant del Badalonès. 

El col·legi de l’estació deixa de ser-ho per imperatiu legal a finals del curs 1998-99. L’hivern d’aquell any, l’últim, es guarneix la façana per les festes nadalenques i es fa un emotiu comiat de l’edifici a l’escenari del teatre Principal  mitjançant una obra teatral a càrrec dels alumnes d’ESO; també aquell és l’últim curs que funciona el poliesportiu del carrer de Progrés.

En pocs mesos, l’escola prescindeix de dues instal·lacions amb un gran valor sentimental. Gairebé al mateix temps, però, en guanya una altra amb molt valor estratègic. El 1998, el col·legi compra l’antiga fàbrica Novotecno, al carrer de Mossèn Anton Romeu 66–76, i hi fa construir un magnífic edifici per acollir la totalitat de l’Ensenyament Primari, que fins llavors havia estat repartit entre els edificis dels carrers de Guifré i de Sant Isidre, a més dels alumnes de Cicles Formatius, hereus de l’antiga FP i protagonistes d’una de les apostes de futur més importants de la direcció del centre. El col·legi s’inaugura amb una jornada de portes obertes el 12 de setembre de 1999. Val a dir que aquell mateix curs es  produeix un altre esdeveniment transcendental per a la història del col·legi:  els alumnes i professorat d’un altre centre educatiu de gran solera a la ciutat, l’escola Casagemes, passen a formar part de la gran família del Badalonès.

A partir de l’any 2000, el Badalonès es consolida com a centre educatiu de referència a la ciutat, gràcies als bons resultats acadèmics dels seus alumnes i de nou al seu esperit de superació, que el porta a situar-se sempre a l’avantguarda de les innovacions educatives. No parlem només de la informàtica, que passa a convertir-se en un instrument d’ús diari per als alumnes de totes les etapes. Els cicles formatius, de grau mig i superior, una evolució de l’antiga formació professional per la que havien passat milers d’alumnes de l’escola, es converteixen en una de les apostes estratègiques del col·legi, que avui n’ofereix una àmplia oferta. I també el projecte internacional, que arrenca l’any 2006 i que avui permet que més de cent alumnes i trenta professors facin cada curs estades a l’estranger per millorar els idiomes, la seva formació, o fins i tot per tenir la seva primera experiència professional més enllà de les nostres fronteres.

A nivell de direcció acadèmica l’any 2016, després de la jubilació de Manel i Rosa Maria Dunjó, la direcció va passar a mans d’Ani Dunjó, que es va convertir en la primera dona en la història del col·legi que accedia a aquest càrrec. Exerceix la seva tasca amb l’ajuda dels seus nebots. Daniel Casulleras, Marga Dunjó i Jordi Dunjó completen la cúpula directiva del centre, i es preparen per al que ha de ser el quart relleu generacional en la família al capdavant del Col·legi Badalonès.